El futur és una petita flama, de Jordi Nopca

Se acaba de publicar una de las propuestas más singulares y brillantes de la actual literatura catalana. Jordi Nopca levanta en esta novela un monumento a la familia —y a la paternidad— en el que se reivindica la animalidad como parte esencial del ser humano.

En Zenda reproducimos las primeras páginas de El futur és una petita flama (Proa).

***

— Però no us alarmeu, sisplau. Quan sortiu de la consulta aneu a sopar alguna cosa tranquil·lament. Relaxeu-vos tant com pugueu abans d’anar a dormir. Demà a primera hora agafeu un taxi fins a la clínica i ens tornem a veure quan arribi l’hora de donar a llum. Tot anirà bé, ja ho veureu.

Des que ahir a mitja tarda va néixer l’eriçonet —per sort, no hi ha hagut cap complicació: cal estar-ne agraïts, diu la mare— ella no se n’ha separat ni un moment.

—Em pots passar el mòbil?— em demana, amb el cadell aferrat a un dels seus mugrons—. Vull demanar als pares si em poden portar alguna cosa amb xocolata. Em ve tant de gust…

El fill que acabem de tenir ho ha de canviar tot. Aquest huracà petit i rialler serà capaç d’arrasar també el nostre passat? Agafo el telèfon i repasso la galeria d’imatges: hi veig festes, concerts, sopars romàntics, carrers i platges de ciutats estrangeres, algun antic amic, l’oficina on treballo i els companys de feina. Hi surten hienes, óssos polars, zebres, musaranyes, llops i xacals. ¿Podria ser que tot el que vaig viure abans de l’arribada de l’eriçonet fos un pròleg extens i prescindible de la meva biografia?

—Digue’m si necessites res més— murmuro més tard.

—Em sento força adolorida. Hauria de demanar més calmants.

Les visites de familiars i coneguts em fan entrar a dins d’una bombolla que no esclata fins al vespre, quan em quedo sol amb ella i el petit. Cal anar-nos fent a la idea que a partir d’ara sempre serem tres: el triangle que hem de construir a partir d’ara hauria de ser com més equilibrat millor, em repeteixo mentre observo la mare i el fill amb un punt d’enveja, sense saber com infiltrar-me en la seva intimitat harmònica. L’endemà a primera hora, la visita de rutina de les infermeres ens desvetlla. De seguida irrompen nous visitants a l’habitació, bona part dels quals són inesperats, i mentre ens posem al dia em pregunto qui els deu haver assabentat del naixement.

L’estada a l’hospital passa tan de pressa que sense adonar-nos-en ja som al taxi que ens porta cap al nostre cau. És durant el trajecte que noto com em venç el cansament. Ella també fa cara d’estar esgotada. Voldríem que el procés d’adaptació al cadell fos lent i gradual, com quan ens trèiem el carnet de conduir. El primer dia, a l’instructor no li hauria passat pel cap ser tan exigent amb dos aprenents com nosaltres: acabem d’engegar el motor i ja se’ns reclama un control absolut del vehicle, que no només resulta ingovernable sinó que, a més, té l’habilitat de plorar i cridar i deixar anar deposicions tirant a líquides.

—Estic feta pols— es queixa ella, amb llàgrimes als ulls, després d’asseure’s al sofà de casa.

Durant la resta del dia vaig amunt i avall del nostre pis, desorientat. Faci el que faci, ella sap com evidenciar la meva poca traça: la sopa que serveixo a l’hora de dinar està massa freda; el suc que fan les taronges que he comprat és ranci —perquè he tingut la mala pensada d’escollir la marca més barata—; hauria d’haver-me esforçat una mica més en la neteja del bany. La meva incapacitat per fer tot el que cal perquè la nostra llar continuï sent un lloc decent i agradable evidencia que, fins ara, hi havia estat massa poc implicat.

—Et creus molt especial, però ets com la majoria d’eriçons mascle— em recrimina al vespre, i aquestes paraules em fan tant de mal que soc incapaç de replicar res.

Deixo que se’n vagin a dormir tan d’hora com necessiten. Mentre rento els plats i endreço la cuina, una melodia trista s’obre camí dins meu: la música no és meva, però la lletra que l’acompanya sí. La vaig escriure un vespre plujós, després de tornar de l’institut, obsedit amb l’amor impossible per una suricata que em tenia el cor robat. Tants anys després, quan d’aquell grup que vam tenir, amb ganes de menjar-nos el món, només en queda la gravació —mal feta— del nostre únic concert al disc dur de l’ordinador, hi penso amb una malenconia estranya, com si el fet d’haver tingut un fill guardi cap vincle amb aquella ambició perduda i amb la suricata, presumida i magnètica, que m’obsedia. Encara que deixés enrere les ambicions musicals abans i tot d’entrar a la universitat, en dies de transformació com els d’ara no puc evitar pensar-hi i dir-me que la meva vida podria haver estat diferent, més intensa i arriscada, potser millor.

[…]

—————————————

Autor: Jordi Nopca. Título: El futur és una petita flama. Editorial: Proa. Venta: Todos tus libros.

La entrada El futur és una petita flama, de Jordi Nopca aparece primero en Zenda.