Ferran Aisa. Salvador Seguí el noi del sucre.

Base, 2024. 220 páginas.

Biografía de Salvador Seguí con énfasis en el contexto del anarcosindicalismo de la época y del enfrentamiento entre los sindicatos y el pistolerismo de los patronos en la Barcelona convulsa de principios del siglo XX. Último libro que leo sobre el tema que, esta vez sí, doy por cerrado.

La principal fortaleza de este libro es la cantidad de documentación que aporta, incluyendo nombres de los muchos asistentes a las reuniones y manifestaciones de la época, lo que hace que sea un ensayo más coral y menos centrado en la figura de Salvador. La extensa bibliografía da cuenta de la gran cantidad de fuentes consultadas.

Un excelente retrato de una época ya mítica.

Bueno.

El dia 26 de juliol de 1909, a partir de les quatre de la inatinada, grups d’obrers recorren les fabriques i tallers perquè els obrers deixin les eines i s’uneixin a la vaga. Les dones, a les set de matí, fan tancar els mercats municipals. Pels carrers se succeeixen les manifestacions…
Dones amb braçalets blancs acompanyats dels fills recorren la ciutat, també ho fan les dames roges del Partit Radical. Una corrua de gent baixa pel Paral·lel cap al port. La Guàrdia Civil pren posicions al voltant del port i carrega contra les dones i els infants. Els obrers detenen els tramvies i en bolquen algun per convertir-lo en barricada.
Al migdia la vaga és general a Barcelona i s’ha estès per les poblacions industrials: Badalona, Sant Adrià de Besòs, Granollers, Sabadell, Terrassa, Igualada, l’Hospitalet, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Premià de Mar, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, etc. Tots els barris de la ciutat s’omplen de barricades construïdes majoritàriament amb llambordes del carrer, però també amb mobles i andròmines velles. Els obrers ocupen els terrats per combatre millor la força pública. Anarquistes, socialistes, republicans i radicals són al carrer lluitant a la barricada. Entre els objectius dels vaguistes hi ha fer esclatar la revolució social o proclamar la república federal. A les barricades els insurgents canten La Marsellesa amb la lletra de Clavé: «Abans morir que ser esclaus…».
A primera hora del matí del dia 27 de juliol, grups d’obrers assalten la caserna del Serenos i Vigilants del carrer de Sadurní i diverses armeries de la ciutat. Els joves aprenents desfilen amb els fusells a l’espatlla. Solidaritat Obrera controla el barri del Raval tancat amb grans barricades als carrers Hospital, Aurora, Cadena, Sant Pau… El Comitè de Vaga té el punt de control darrere de la barricada del passatge Bernardí Martorell-Sant Rafael, on enlairen una gran bandera roja. Els líders radicals Emiliano Iglesias i Hermenegildo Giner de los Ríos desapareixen del combat. Alej andró Lerroux es troba fora de Barcelona i durant tota la setmana continuarà en silenci. També desapareixen els dirigents socialistes i els republicans, només quedaran a la lluita del carrer els militants de Solidaritat Obrera, grups radicals i els marginats dels barris baixos.
La vaga pren dimensió de revolta quan comença l’atac furiós del poble contra les possessions eclesiàstiques. Grups de persones incendien esglésies, convents i escoles religioses. Columnes de foc i de fum dominen tot l’espectre de la ciutat. Les forces de l’ordre queden desbordades per la ingent massa del poble. El ministre de la Governació, Juan de la Cierva, alirma que el moviment és separatista, motiu que justifica el capità gene-i al de Catalunya perquè doni l’ordre a les tropes d’ocupar els carrers. I )ones, infants i adolescents participen en l’assalt dels convents, d’on obtenen relíquies, material religiós i fins i tot desenterren monges que són exposades al carrer. Joan Connely Ullman, a La Semana Trágica, diu:
Unas pocas mujeres arrastraron los cadáveres hasta las barricadas del cruce de las calles Carmen y Roig, donde cinco rebeldes entusiasmados por la nueva diversión se aplicaron a depositar los cuerpos frente a las casas de Eusebio Güell y del marqués de Comillas, notables seglares católicos y regionalistas catalanes. La escena resultó macabra con el grupo recorriendo la calle del Carmen hasta las Ramblas. Ramón Clemente García, de 22 años de edad, un carbonero zafio, de escasas luces, ejecutó una obscena danza mientras transportaba un cadáver hasta la casa de Comillas «se alegraba de servir para revolucionario» (afirmaba El País del 2 de octubre de 1909). Clemente y algunos otros fueron detenidos por guardias civiles unas horas más tarde y retenidos en prisión, a pesar de los intentos de Emiliano Iglesias para conseguir su libertad a última hora de la noche del miércoles.
A la nit l’únic enllumenat de Barcelona és la resplendor dels incendis de temples i convents. La vaga que ha començat amb un signe antimilitarista ha esdevingut en poques hores anticlerical. El dia 28 de juliol Barcelona estava completament incomunicada, les línies ferroviàries tallades, sense telègrafs ni telèfon, fins i tot estava fora de servei el cable submarí. L’exèrcit, format per soldats arribats d’altres guarnicions provincials comandades pel general Santiago, pren Barcelona. El Comitè de Vaga de Solidaritat Obrera, davant la magnitud de la tragèdia, comunica als vaguistes que abandonin les barricades. Els soldats, mentre avancen per la ciutat, les troben buides; malgrat això, la virulència militar deixarà al seu pas un centenar de morts.

The post Ferran Aisa. Salvador Seguí el noi del sucre. first appeared on Cuchitril Literario.